Preguntes sense resposta

És complicat no dir res, avui 20 d’octubre del 2011, el dia en què Líbia celebra la mort de Gadafi i Espanya l’abandonament de les armes per part d’ETA.

Tornem a dir la data: 20 d’octubre del 2011. Sí, tornem-la dir i recordem-nos-en perquè el més segur és que d’aquí uns anys els nostres fills, o nets, o el que a cadascú pertoqui, ens vinguin a preguntar què va passa avui. Jo ja sé quina serà la meva resposta:

... recordo que gairebé em vaig perdre un examen perquè em vaig llevar tard i em va costar set voltes i cinc euros de gasolina trobar lloc per aparcar a la universitat. Després de sis hores seguides de classe vaig tornar a casa a dinar, vaig fer les feines i encàrrecs que em pertocaven i al vespre, tot sopant, vàrem sentir les dues notícies del dia. Tothom semblava celebrar-ho a les dues costes de la mediterrània. Jo recordo pensar que la història mai ha viscut períodes de pau massa llargs, que sempre hi ha hagut guerres, dictadures, atacs terroristes... així que, molt bé, teníem dues preocupacions velles menys però... i les noves? Què vindria ara? Quin nou dictador s’aixecaria en quin estat? Quin nou grup extremista aconseguiria armes i es rebel·laria contra el seu govern? Quines noves morts injustes hauríem de plorar?”

Malauradament, les respostes a aquestes preguntes haurem d’esperar-les amb paciència i sobretot, amb molta prudència.

Amb aquest film de trenta minuts he començat el dia després de quasi no arribar a temps a classe i fer un examen a córrer-cuita. Però, m'ha impactant tant que no he pogut resistir penjar-lo aquí...
En aquest documental, que rep el títol de Nuit et Brouillard "Nit i boira", Alain Resnais ens mostra la cruesa dels camps d'extermini nazis amb una veu en off plana i un seguit d'imatges d'arxiu que ensenyen al detall la maquinària utilitzada per dur a terme les més cruels tortures imaginables. 
L'Obra de Resnais ens pot ajudar a (durant trenta minuts) sentir-nos insignificants e impotents davant la crueltat humana d'aquella barbàrie i fins i tot, a témer-la.
L'empatía amb aquesta època de la història que a alguns ens queda prou lluny per creure-la de ciència-ficció, crec que és important per fer una bona lectura d'obres com el K.L. Reich d'Amat-Piniella.

Aἰδώς i κλέος, raons per combatre i morir

Comentant els versos de la Ilíada avui a classe, han sortit aquestes dues paraules gregues: αἰδώς(aidós) i κλέος (kleos).

L’αἰδώς és la responsabilitat de mantenir l’honor que ha de sentir un guerrer; sentiment que portà Ulisses, Aquil·les i a tants altres reis de l’Hèl·lede a combatre al costat d’Agamèmnon i el seu germà contra els Troians.

Però pot un sol sentiment portar a centenars d’homes cap a la mort? 

Sí. Sí, si a l’altra banda del mar Egeu els espera la κλέος, la fama, el renom… la gloria!

L’anhel d’un guerrer homèric és aconseguir que el seu nom i les seves gestes perdurin i siguin cantades durant molts segles. I vés per on, existissin o no aquells personatges en algun temps remot de la Grècia més antiga, dos mil cinc-cents anys després, aquells versos que en parlen, encara els donen vida.

El vas de vidre entre les mans

Acabo de passar-me deu llargs minuts amb un vas buit entre les mans. Elles estaven desitjoses de deixar-lo anar, jo de veure’n els trossets cristal·lins esquitxats pel terra de marbre.

És curiós el gran poder de destrucció que amaguen els mateixos dits amb què acariciem la galta d’un nadó. Sembla tan fàcil estripar el paper que guarda paraules d’amor escrites a mà, embrutar la tela d’un mestre pintor o trencar un vidre indefens amb un gest descuidat...

Ara el got torna a ser sobre la lleixa de l’armari blanc, tremolós, insegur... amb el temor que el pròxim cop que noti el tacte de les meves mans, aquestes ignorin el xiuxiueig llunyà del seny i segueixin el desig cec i irós de trencadissa que avui les ha portades a destorbar la pau de l’escultura perfectament circular del vas de vidre.

Velles pinzellades

Avui he tornat a pintar. No és que mai tingués cap talent especial amb els pinzells però recordo un temps en què en la tela hi veia el meu futur. La tinta i el paper van substituir aquell somni molt ràpidament.

Hi ha quelcom màgic en la manera com dos colors es barregen per crear-ne un de nou, en com el pinzell llisca sobre la superfície i del no res en treu tot un món de tonalitats diferents.

No sé perquè vaig deixar de pintar; suposo que el temps va ser un dels inconvenients. Sí, la veritat és que per més bé que intentem organitzar-nos, és difícil fer lloc a totes les activitats que voldríem fer. Imagino, la veritat és que no ho recordo, que a poc a poc la meva necessitat de crear es va acabar sentit satisfeta amb les paraules; i així, el carbonet, els olis, les aquarel·les, els pinzells, les olors... tot va anar deixant la meva rutina fins al punt de quedar abandonats al fons d’un calaix.

Avui, dos setmanes i mitja abans de tornar a la vida d’estudiant, he desenterrat els trastos vells i he tornat a empastifar els pinzells. Diria que sóc més dolenta del que era i tot, però cada moviment amb segueix plaent igual que ho recordava.