Això són quatre línies que vaig escriure tot anant a Barcelona el divendres. No recordo a quina altura va ser, però vaig girar al cap i al sentit contrari hi havia dos cotxes, dos tot-terreny, aturats l'un darrera l'altra i al mig una parella d'uns trenta anys abraçats. L'escena va ser inspiradora. Volia saber què feien allà, entre cotxes a 120km/h. abraçant-se tan dolçament. I això és el que en va sortir:
Després dels crits, els cops de porta tancant-se i el soroll de la trencadissa que el jerro del passadís havia fet espetagant contra el terra de parquet, en aquell tercera b de l'eixample hi regnava una calma aparent i un silenci glaçador.
Una porta es va obrir suaument, i uns passos indecisos van vigilar de no trepitjar cap dels vidres punxents. Al rebador hi faltaven unes claus, les del cotxe negre.
Del garatge del bloc de pisos un cotxe negre va sortir a una velocitat imprudent. Pocs minuts després un cotxe platejat va fer el mateix.
Quelcom l'empenyia a accelarar. Potser la ràbia, potser la impotència, potser l'enyor d'aquells dies més feliços... Sentia un desig d'acabar amb tot, i sentia que necessitava córrer més per aconseguir-ho. De sobte es va trobar a l'autopista direcció Girona-França, i esquivant els cotxes que no perseguien la seva mateixa meta, va continuar per la via a trenta quilòmetres hora per sobre del límit permès, incapaç d'aixecar el peu del pedal, ignorant la possibilitat de frenar.
A l'altura de Granollers el reflex d'una llum la va encegar. Era el cotxe del darrera. Quan va haver recuperat la visió va mirar pel retrovisor; un cotxe platejat la seguia i li feia senyals. Era ell.
Va dubtar. Ignorar la possibilitat de frenar volia dir córrer fins aquell final que anul·laria cap altra possibilitat. Va aixecar el peu. Vacilava entre tornar-lo a lloc o canviar al pedal del mig. Anava tant depressa que el gest no havia provocat cap canvi en la velocitat. Van passar un revolt i de cop i volta va veure un cúmul de cotxes aturats no gaire lluny.
El moviment va ser instintiu. Va frenar, va girar el volant, el cotxe va sortir del carril, però es va aturar sense topar amb res.
Respirava dificultosament. S'havia espantat. Hi havia estat tan aprop d'aquell final que havia buscat durant tot el camí. Però ara savia que en realitat no l'havia volgut trobar mai.
El cotxe platejat es va aturar al darrera del negre. Ell en va baixar i va córrer cap a ella. La va rodejar amb els seus braços i la seva abraçada la va calmar. Després van plorar junts mentre les seves mans es palpaven els cossos assegurant-se que era cert, que els dos estaven bé, i que seguien junts.
0 comentaris:
Publica un comentari