Sé que és una manera estranya de començar el més de l'alegria, la família i l'esperit bondadós... però és la manera que he escollit per presentar el primer relat d'aquest meu nou bloc. Són quatre línies, o quatre versos llargs i sense rima que he deixat anar sobre el paper abans de començar la classe.
Cau la llum del gran estel adormilat encara sobre la seva pell pàl·lida; tenyint-la d’un rosat armoniós.
Fa jugar ell els seus dits a trençar el cabell de qui dorm al seu costat, i espera impacient el moment de fer el primer tast del matí en els seus llavis carmesins.
Creixen les ombres i encara no desperta. Fa abaixar els dits lliscant-los sobre la seva pell freda fins l’espatlla, per sota la roba del vell pijama de cada nit.
S’hi aproxima més, impacient, s’eleva per damunt els turons de les corves del seu cos com el Sol que es lleva a l’altra banda de la finestra, i mira les seves parpelles tancades. Sembla descansar. Somriu.
Resta en el somni més bell. Ho sap. Ell ho sent. O més aviat, no… no sent la cançó d’amor que percusionava el seu cor cada matí, no sent l’escalfor de l’abraçada del seu pit, no nota la doçor del primer tast del matí en els seus llavis carmesins, encara humits.
S’eleva la llum del gran estel ja despert sobre la seva pell pàl·lida, dibuixat-hi ombres boniques que desdibuixen el contorn de l’un i de l’altre, fent dels dos amants un sol cos jeient inert sobre els llençols vells de cada nit.
1 comentaris:
paraules encadenades en una, curiós. I que en podríem treure tantes històries si les lliguem, històries tant horribles com belles.
I en els versos, no hi surt la T. Molt bonics!
Publica un comentari