Altra volta matí. Dimarts, dijous... tant se val... De Sant Feliu a Girona, envoltats d'una boirina clara i la fredor matinal que acompanya la llum endormiscada encara de l'astre que governa el cel ennuvolat; tot sembla ser com era ahir i com serà demà.
Allí on comença l'antiga via de tren del recorregut que faig cada matí, arran del camí de sorra que segueix la carretera, un gos de pelatge llarg i del color que agafen les fulles dels plataners a la tardor jeu sense treure la seva mirada fosca i trista de la casa blanca que te al davant.
És al mateix lloc on el vaig veure ahir al matí i ahir a la tarda de tornada a casa, i qui sap quants dies més ha estat, el gos, ajagut sense que ningú el mirés, sense que ningú es preguntés perquè no es mou o perquè no deixa de mirar la casa blanca i aparentment buida que té al davant.
Aquesta tarda hi aniré caminant, li duré alguna cosa per menjar, li acariciaré el pelatge llarg i arrissat, i li preguntaré què o a qui espera allí ajegut, allí on comença l'antiga via de tren del recorregut que faig cada matí, arran del camí de sorra que segueix la carretera, guaitant la casa blanca i aparentment buida que té al davant, si encara hi és.
1 comentaris:
Qui no estima els animals, no estima les persones, diuen! No és el teu cas, pel que es veu. A casa el gos que tenim és del carrer, també, el debien pegar molt, perquè encara té molta por i ja fa quasi 2 anys; és caçador, i segurament no feia cas.
Publica un comentari