Han acabat els exàmens (per fi!) i he volgut donar un cop d’ull al blog mentre era a la biblioteca aquesta tarda. Fa més d’un mes des de l’últim post! No em puc creure que m’hagi deixat fugir les primeres setmanes de l’any d’entre les mans sense adonar-me’n. Tot just començàvem l’hivern quan parlàvem del Nadal i els seus dinars interminables, i ara ja fem el compte enrere per encetar la primavera. A més, llavors, els zeros de l’any encara semblaven avenir-se bé, abraçats pel dos i una xifra nouvinguda a cada gener; però aquest u gelós s’hi ha posat pel mig, i no volent ser una pobra unitat a la cua, ens ha donat una desena per acabar aquesta primera dècada del segle XXI (vint-i-u! Recordeu quan miràvem Doràemon, el gat còsmic que venia del futur... i sempre parlava de com eren les coses al s. XXI. Doncs ara ja hi som! Em pregunto quantes d’elles arribaran a ser reals abans del 2101...).
Nou any, nou mes, nova setmana... però avui el que he fet aquest matí ha estat acompanyar a ma mare al dentista a Banyoles.
Durant tot el camí ens han acompanyat les petjades blanques que ha deixat la nit, pedaços d’un llençol de neu que el Canigó deu haver estripat gelós que també nevés als seus peus. Un cop hem aparcat el cotxe, a mig matí, als carrers de la ciutat del llac el arbres ploraven del fred que han passat durant la fosca i mullaven les voreres grises amb llàgrimes de gel que encongien la pell quan et fregaven la galta.
1 comentaris:
Esgarrapo uns minuts d'aquesta tarda de festa, carnavalesca i freda, i entro, despés de molt de temps de no fer-ho , al teu blog, i m'agrada trobar-hi aquest racó de paraules.Un dietari!! Un dietari obert als ulls de qualsevol lector. I sento, de nou, una doble recança, una mena de culpabilitat amagada, de no haver-te escrit abans, com vaig prometre de fer-ho, i de no haver obert , també fa dies, les pàgines del meu, de dietari.I em decideixo a posar negre sobre blanc en el teu petit espai, i tot seguit em prometo (una altra promesa?) de recórrer al meu quadern. El febrer transcorre dins una lenta brevetat, i en ella hi marco, silent, aquest punt de trobada. Una abraçada, Judit.
Àngela
Publica un comentari