Per a no oblidar

Ahir divendres vam anar d’excursió a Barcelona amb la classe de literatura i com que havia de fer alguns encàrrecs al matí, jo hi vaig anar amb tren unes hores abans, i això és el que vaig escriure durant el viatge de tornada amb autobús:

Aquest matí Girona estava submergida en un mar de cotó fluix on només suraven el Canigó i les muntanyes de la llunyania. He arribat a la ciutat del Ter quan els carrers tot just despertaven fent badalls metàl·lics, després he creuat comarques sobre vies rovellades i més tard he cavalcat el drac de ferro que serpenteja el subsòl de la ciutat modernista. Finalment he esperat dins les pàgines irlandeses de The Black Prince de l’Iris Murdoch, un tresor que he aconseguit en la descoberta d’una nova llibreria anglesa en aquesta ciutat on hi ha de tot. I he estat llegint sota les onades de pedra de la casa més bonica que mai s’ha fet. I quan la resta de la classe ha estat arribada hem començat la caminada per la Barcelona profunda, morta, abandonada... la Barcelona vella i bella que ja ningú no mira, però que fa poc més d’un segle, un grup de joves artistes, volien convertir en la capital de la modernitat.

El motiu de l’excursió ha estat la representació al Teatre Nacional d’una adaptació de l’obra de Santiago Rusiñol: L’Auca del Senyor Esteve. I en diem adaptació perquè tot i que no s’allunya massa del text original, la directora ha apropat la Puntual fins a l’època en què Catalunya visqué el somni de la república que ben aviat s’ensorrà amb la dictadura franquista.

En un principi la idea pot semblar estranya, però el resultat és excelent. Trobo que ha estat un amanera d'apropar allò que reflexe l'Auca original a una realitat que avui en dia és més coneguda que no pas la del segle XIX.

A la sala gran del TNC ens sorprenia un escenari camaleònic que tan bon punt ens donava la benvinguda a la botiga de fils amb un taulell circular que apareixia per dreta i esquerra, com ens obria les portes de la casa de parets gastades de la família Esteve amb un llit que lliscava des del fons fosc fins al bell mig de l’entaulat, com ens duia a la platja, o acollia casaments, jardins, somnis, o discursos polítics de tota mena.

Amb un marcat predomini de grisos i marrons, el vestuari remarcava tan la manera de ser de l’Estevet, protagonista de l’obra, un home que quan va néixer no va plorar, que no sent ni fred ni calor, i que viu per i només per la Puntual... com la grisor que aquells anys de guerra van portar a aquest nostre petit país.

No em vull entretenir a explicar l’argument perquè més o menys tothom sap de què tracte l’auca... i sinó, només cal obrir-ne el llibre i dedicar-li una tarda. Però sí deixaré dits els dos personatges que més m’han cridat l’atenció sota les llums de l’espectacle:

... una dona que conforme passaven els anys i canviaven les tendències polítiques també ho feien els colors de les seves banderes... era la viva imatge del poble cec, del poble que ni lluita ni deixa de lluitar, del poble que s’amaga darrera una ma que s’eleva o es tanca en un puny segons diguin els que manin a cada moment.

...la mare del senyor Esteve... la seva insistència a recordar, a no oblidar els noms... cadascun dels individus que morí per defensar ideals perduts... ens dóna moments molt tendres quan la seva desesperació per aquest afany de record constant la porta a una desesperació que la deixa muda... aturada... glaçada... i el seu marit l’ajuda a aixecar-se i caminar com si aquell esforç, aquelles llàgrimes, l’haguessin apedaçada.