Vergonya

La vergonya és un cuc que se't posa a dins i et fa sentir malament fins que no aconsegueixes expulsar-lo. És un sentiment horrible, que pot durà un instant, però que sempre deixa marca. Pots sentir vergonya després d'haver viscut una escena ridícula, o pots sentir vergonya a través de la indignació que altre gent et produeix.

Mai no havia sentit tanta vergonya d’aquest país o estat o el que sigui aquest lloc que compartim amb gent tant desagradable com la que avui protagonitza el meu post.

Després de l’entrevista a la Sexta, al programa Salvados, del peculiar senyor Josep Anglada, fundador del partit Plataforma per Catalunya, que ara mateix té un gran ressò mediàtic per les seves mesures “realistes i no racistes” – paraules de l’entrevistat - contra la immigració a la ciutat de Vic.

Ja que ell condemna l’Islam i la cultura musulmana d’haver-se estancat cinc segles enrere, jo vull permetre’m el gust de condemnar-lo a ell d’haver-se perdut quan el franquisme es va acabar.

Que el gran flux d’immigració que el mercat del maó ha permès venir a Espanya i a Catalunya durant aquests últims quinze/vint anys ara també causi xifres altíssimes en les llistes de l’atur no dóna dret a un home que només vol l’atenció de les càmeres a dir tals bajanades com ha dit en nom de Catalunya. La clau per sortir d’aquesta crisi és crear llocs de treball, no crear conflictes socials per distreure la població.

No crec que sigui just fer fóra algú només perquè ara ja no ens calguin les seves mans per treballar, perquè durant aquestes quasi dues dècades la seva suor ha donat molts diners a qui no li volgué fer un contracte legal.

Un altre punt que critica el senyor Josep Anglada és el de la llengua. Segons ell, un immigrant a Catalunya ha de saber entendre i parlar el castellà... i el català. Oh! Quines paraules més boniques. Doncs ja que en aquest aspecte sí que estic d’acord amb el polític realista i no racista, perquè no comencem amb ordre d’arribada i punxem a aquells castellans que porten trenta, quaranta i cinquanta anys en aquestes terres i segueixen negant-se a dir “bon dia” o a entendre’ns quan els parlem en la llengua que ens parlen els nostres pares?

I parlant de pares... el senyor que s’autoanomena demòcrata diu que per ser espanyol no només cal haver nascut en aquest gloriós país anomenat Espanya, sinó també els teus pares, i avís i rebesavis... i no tenir cap taca en l’arbre familiar. Ja ens podem imaginar quin personatge li agradaria interpretar a Herr Anglada a la batalla entre Lord Voldemort i Harry Potter, clar que també ens el podríem imaginar en un altre moment de la història mundial vestint colors vermells i negres... però això ja és fugir massa d’estudi. Afortunadament puc dir que sóc catalana i no m'he de preocupar del meu expedient familiar.

Tampoc crec que la religió hagi de constar en aquest discurs, perquè la religió no hauria de tenir fronteres. A mi, personalment, no m’agrada que se m’etiqueti de catòlica perquè allà on en el DNI diu nacionalitat hi segueixi la paraula Espanyola, i per extensió això vulgui dir ser cristiana. Sobretot perquè ni sóc una cosa, ni sóc l’altre.

No ens hauria d’interessar en què creuen o deixen de creure aquells que ens envolten. Si la majoria de dones musulmanes quan van arribar no duguessin el hijab no crec que ningú s’hagués qüestionat mai quina era la seva religió. Però en aquest país on regna la incultura, la diferència comporta l’odi. I això inclou tan les religions, com els ideals, com les sexualitats.

No tenim cap mena de dret a decidir sobre les tradicions o religions que no són nostres. Podem opinar-ne, tenim dret a expresar-nos... però de manera educada.

Defenso la llibertat, i per tant, tan defensaré aquella dona que vulgui lluitar contra els costums, com aquella que els vulguin seguir. Perquè el que compte és que aquest voler no es converteixi en un haver de.

Cinquanta anys enrere una dona catalana havia d’anar a missa el diumenge perquè sinó era malvista (i no cal dir el mal que els rumors podien fer al futur d’algú en aquell món de por i incertitud) – cregués o no en el discurs de l’home vestit amb túnica blanca que hi havia al seu davant -. Avui en dia és molt poca la gent que recorda que el diumenge és un dia santificat, però bé hi segueix havent gent que vol seure al banc de fusta de la parròquia quan aquest arriba. Quina diferència hi ha entre voler/haver de portar un mocador o voler/haver d’anar a missa? Cap.

Concluent aquest breu text que podria extendre allunyant-me massa dels límits que vaig posar al blog, diré que gent com el senyor Anglada, amb l’ajuda dels medis que l'ajuden a difondre el seu discurs, només aconsegueixen empitjora el mal que les minories extremistes ja fan a la major part de qualsevol població. Perquè també Catalunya té els seus extrems dolents, però estem d’acord que la gran majoria no cremaríem el Rei en una foguera,ni tampoc signaríem per ser eternament espanyols.

Bona nit.