Divagacions

He perdut el compte de quantes vegades m’he proposat el repte d’escriure un bon bloc o si més no, de fer-ho de manera regular i cerimoniosa. Però en sóc incapaç.

Normalment sóc una persona puntual i responsable, però quan la tasca consisteix a omplir un full en blanc de paraules no em puc posar límits de temps. Puc passar-me hores sense tocar el teclat i de sobte, en pocs minuts, escriure el que un altre faria en hores.

Ni tan sols he estat capaç d’escollir un tema concret per aquesta mena de bloc que porto anys arrossegant. Suposo que podria dir que l’adapto segons el que a cada moment em ve de gust compartir.

Sí, aquesta és la paraula: compartir. És la paraula del s. XXI, la de les noves tecnologies, la de les famoses xarxes socials; sembla que vulguem compartir-ho tot amb tothom, ara mateix. Però no he retornat pas per fer divagacions sobre un tema que en poc temps s’ha mirat des de tots els punts de vista possibles. I és que aquests últims vint anys hem avançat a una velocitat que d’haver-hi algú amb l’autoritat de limitar-la, ja l’hauria sàviament reduïda per perill de xoc catastròfic contra el futur que perseguim amb ànsia incontrolada. Semblem un adolescent amb ganes de créixer.

Als meus nets podré explicar-los que abans de fer la majoria d’edat ja havia vist com els discos de La Trinca deixaven de donar voltes en aquell tocadiscos que era tan alt com jo aleshores, perquè pogués rebobinar el casset de les Spice Girls en un aparell menys aparatós, però que, abans que pogués aprendre-me’n les cançons, el mateix àlbum es reeditava en CD. Oh, els CDs, semblava que res no els podria substituir. Doncs jo ja no sé on para tota aquella col·lecció de capsetes de plàstic quadrades, perquè ara tota la meva música la tinc encabida en un i-pod més petit que la goma d’esborrar.