Acabo de passar-me deu llargs minuts amb un vas buit entre les mans. Elles estaven desitjoses de deixar-lo anar, jo de veure’n els trossets cristal·lins esquitxats pel terra de marbre.
És curiós el gran poder de destrucció que amaguen els mateixos dits amb què acariciem la galta d’un nadó. Sembla tan fàcil estripar el paper que guarda paraules d’amor escrites a mà, embrutar la tela d’un mestre pintor o trencar un vidre indefens amb un gest descuidat...
Ara el got torna a ser sobre la lleixa de l’armari blanc, tremolós, insegur... amb el temor que el pròxim cop que noti el tacte de les meves mans, aquestes ignorin el xiuxiueig llunyà del seny i segueixin el desig cec i irós de trencadissa que avui les ha portades a destorbar la pau de l’escultura perfectament circular del vas de vidre.
0 comentaris:
Publica un comentari