Avui he tornat a pintar. No és que mai tingués cap talent especial amb els pinzells però recordo un temps en què en la tela hi veia el meu futur. La tinta i el paper van substituir aquell somni molt ràpidament.
Hi ha quelcom màgic en la manera com dos colors es barregen per crear-ne un de nou, en com el pinzell llisca sobre la superfície i del no res en treu tot un món de tonalitats diferents.
No sé perquè vaig deixar de pintar; suposo que el temps va ser un dels inconvenients. Sí, la veritat és que per més bé que intentem organitzar-nos, és difícil fer lloc a totes les activitats que voldríem fer. Imagino, la veritat és que no ho recordo, que a poc a poc la meva necessitat de crear es va acabar sentit satisfeta amb les paraules; i així, el carbonet, els olis, les aquarel·les, els pinzells, les olors... tot va anar deixant la meva rutina fins al punt de quedar abandonats al fons d’un calaix.
Avui, dos setmanes i mitja abans de tornar a la vida d’estudiant, he desenterrat els trastos vells i he tornat a empastifar els pinzells. Diria que sóc més dolenta del que era i tot, però cada moviment amb segueix plaent igual que ho recordava.
0 comentaris:
Publica un comentari