Racó de paraules

Preguntes sense resposta

2011-10-20T22:34:00.000+02:00

És complicat no dir res, avui 20 d’octubre del 2011, el dia en què Líbia celebra la mort de Gadafi i Espanya l’abandonament de les armes per part d’ETA.

Tornem a dir la data: 20 d’octubre del 2011. Sí, tornem-la dir i recordem-nos-en perquè el més segur és que d’aquí uns anys els nostres fills, o nets, o el que a cadascú pertoqui, ens vinguin a preguntar què va passa avui. Jo ja sé quina serà la meva resposta:

... recordo que gairebé em vaig perdre un examen perquè em vaig llevar tard i em va costar set voltes i cinc euros de gasolina trobar lloc per aparcar a la universitat. Després de sis hores seguides de classe vaig tornar a casa a dinar, vaig fer les feines i encàrrecs que em pertocaven i al vespre, tot sopant, vàrem sentir les dues notícies del dia. Tothom semblava celebrar-ho a les dues costes de la mediterrània. Jo recordo pensar que la història mai ha viscut períodes de pau massa llargs, que sempre hi ha hagut guerres, dictadures, atacs terroristes... així que, molt bé, teníem dues preocupacions velles menys però... i les noves? Què vindria ara? Quin nou dictador s’aixecaria en quin estat? Quin nou grup extremista aconseguiria armes i es rebel·laria contra el seu govern? Quines noves morts injustes hauríem de plorar?”

Malauradament, les respostes a aquestes preguntes haurem d’esperar-les amb paciència i sobretot, amb molta prudència.

2011-10-20T19:46:00.000+02:00

Amb aquest film de trenta minuts he començat el dia després de quasi no arribar a temps a classe i fer un examen a córrer-cuita. Però, m'ha impactant tant que no he pogut resistir penjar-lo aquí...
En aquest documental, que rep el títol de Nuit et Brouillard "Nit i boira", Alain Resnais ens mostra la cruesa dels camps d'extermini nazis amb una veu en off plana i un seguit d'imatges d'arxiu que ensenyen al detall la maquinària utilitzada per dur a terme les més cruels tortures imaginables.
L'Obra de Resnais ens pot ajudar a (durant trenta minuts) sentir-nos insignificants e impotents davant la crueltat humana d'aquella barbàrie i fins i tot, a témer-la.
L'empatía amb aquesta època de la història que a alguns ens queda prou lluny per creure-la de ciència-ficció, crec que és important per fer una bona lectura d'obres com el K.L. Reich d'Amat-Piniella.

Aἰδώς i κλέος, raons per combatre i morir

2011-10-14T19:48:00.000+02:00

Comentant els versos de la Ilíada avui a classe, han sortit aquestes dues paraules gregues: αἰδώς(aidós) i κλέος (kleos).

L’αἰδώς és la responsabilitat de mantenir l’honor que ha de sentir un guerrer; sentiment que portà Ulisses, Aquil·les i a tants altres reis de l’Hèl·lede a combatre al costat d’Agamèmnon i el seu germà contra els Troians.

Però pot un sol sentiment portar a centenars d’homes cap a la mort?

Sí. Sí, si a l’altra banda del mar Egeu els espera la κλέος, la fama, el renom… la gloria!

L’anhel d’un guerrer homèric és aconseguir que el seu nom i les seves gestes perdurin i siguin cantades durant molts segles. I vés per on, existissin o no aquells personatges en algun temps remot de la Grècia més antiga, dos mil cinc-cents anys després, aquells versos que en parlen, encara els donen vida.

El vas de vidre entre les mans

2011-09-25T19:02:00.000+02:00

Acabo de passar-me deu llargs minuts amb un vas buit entre les mans. Elles estaven desitjoses de deixar-lo anar, jo de veure’n els trossets cristal·lins esquitxats pel terra de marbre.

És curiós el gran poder de destrucció que amaguen els mateixos dits amb què acariciem la galta d’un nadó. Sembla tan fàcil estripar el paper que guarda paraules d’amor escrites a mà, embrutar la tela d’un mestre pintor o trencar un vidre indefens amb un gest descuidat...

Ara el got torna a ser sobre la lleixa de l’armari blanc, tremolós, insegur... amb el temor que el pròxim cop que noti el tacte de les meves mans, aquestes ignorin el xiuxiueig llunyà del seny i segueixin el desig cec i irós de trencadissa que avui les ha portades a destorbar la pau de l’escultura perfectament circular del vas de vidre.

Velles pinzellades

2011-09-08T00:23:00.001+02:00

Avui he tornat a pintar. No és que mai tingués cap talent especial amb els pinzells però recordo un temps en què en la tela hi veia el meu futur. La tinta i el paper van substituir aquell somni molt ràpidament.

Hi ha quelcom màgic en la manera com dos colors es barregen per crear-ne un de nou, en com el pinzell llisca sobre la superfície i del no res en treu tot un món de tonalitats diferents.

No sé perquè vaig deixar de pintar; suposo que el temps va ser un dels inconvenients. Sí, la veritat és que per més bé que intentem organitzar-nos, és difícil fer lloc a totes les activitats que voldríem fer. Imagino, la veritat és que no ho recordo, que a poc a poc la meva necessitat de crear es va acabar sentit satisfeta amb les paraules; i així, el carbonet, els olis, les aquarel·les, els pinzells, les olors... tot va anar deixant la meva rutina fins al punt de quedar abandonats al fons d’un calaix.

Avui, dos setmanes i mitja abans de tornar a la vida d’estudiant, he desenterrat els trastos vells i he tornat a empastifar els pinzells. Diria que sóc més dolenta del que era i tot, però cada moviment amb segueix plaent igual que ho recordava.

Divagacions

2011-08-26T23:04:00.000+02:00

He perdut el compte de quantes vegades m’he proposat el repte d’escriure un bon bloc o si més no, de fer-ho de manera regular i cerimoniosa. Però en sóc incapaç.

Normalment sóc una persona puntual i responsable, però quan la tasca consisteix a omplir un full en blanc de paraules no em puc posar límits de temps. Puc passar-me hores sense tocar el teclat i de sobte, en pocs minuts, escriure el que un altre faria en hores.

Ni tan sols he estat capaç d’escollir un tema concret per aquesta mena de bloc que porto anys arrossegant. Suposo que podria dir que l’adapto segons el que a cada moment em ve de gust compartir.

Sí, aquesta és la paraula: compartir. És la paraula del s. XXI, la de les noves tecnologies, la de les famoses xarxes socials; sembla que vulguem compartir-ho tot amb tothom, ara mateix. Però no he retornat pas per fer divagacions sobre un tema que en poc temps s’ha mirat des de tots els punts de vista possibles. I és que aquests últims vint anys hem avançat a una velocitat que d’haver-hi algú amb l’autoritat de limitar-la, ja l’hauria sàviament reduïda per perill de xoc catastròfic contra el futur que perseguim amb ànsia incontrolada. Semblem un adolescent amb ganes de créixer.

Als meus nets podré explicar-los que abans de fer la majoria d’edat ja havia vist com els discos de La Trinca deixaven de donar voltes en aquell tocadiscos que era tan alt com jo aleshores, perquè pogués rebobinar el casset de les Spice Girls en un aparell menys aparatós, però que, abans que pogués aprendre-me’n les cançons, el mateix àlbum es reeditava en CD. Oh, els CDs, semblava que res no els podria substituir. Doncs jo ja no sé on para tota aquella col·lecció de capsetes de plàstic quadrades, perquè ara tota la meva música la tinc encabida en un i-pod més petit que la goma d’esborrar.

Retorn a l'inici amb Neruda

2011-05-25T00:28:00.000+02:00

Potser hauria hagut d’esperar un mes i tres dies abans de tornar per poder dir-vos que m’havia pres un any sabàtic, però la veritat és que m’he passat els últims nou mesos pensant un bon nom, un bon tema per un bloc nou, un que m’inspirés a escriure cada dia. I com podeu veure... no hi ha hagut sort.

Així que aquí torno a ser, al bloc de sempre i amb el mateix desig de compartir unes paraules amb vosaltres. Avui, després de casi un any sense dir res, deixo escrits els versos de Neruda recitats per Robin Williams a la pel·lícula de 1998 sobre el doctor Hunter Patch Adams.

No te amo como si fueras rosa de sal, topacio
o flecha de claveles que propagan el fuego:
te amo como se aman ciertas cosas oscuras,
secretamente, entre la sombra y el alma.

Te amo como la planta que no florece y lleva
dentro de sí, escondida, la luz de aquellas flores,
y gracias a tu amor vive oscuro en mi cuerpo
el apretado aroma que ascendió de la tierra.

Te amo sin saber como, ni cuándo, ni de donde,

te amo directamente sin problemas ni orgullo:
así te amo porque no sé amar de otra manera,

sino así de este modo en que no soy ni eres,
tan cerca que tu mano sobre mi pecho es mía,
tan cerca que se cierran tus ojos con mi sueño.

Cul-de-sac

2010-06-27T14:57:00.001+02:00

Estimat cartell curiós,

El conjunt de lletres del teu panell blanc m’ha recordat una paraula que ja havia trobat abans en anglès en una entrevista a la Dana Delany: cul-de-sac, i no he pogut estar-me de fotografiar-te quan t’he vist tot passejant sola per Gorey per primer cop.

Potser no ho saps, però enquadres una expressió més meva que teva, perquè prové del català. Em pregunto com ho deuen pronunciar aquells a qui cada dia adverteixes que estan entrant en un carrer sense sortida. Els deu sonar tan familiar com a nosaltres els stops o els pàrkings?

Les llengües són ben bé una cosa curiosa, vives com els arbres que veig des de la finestra, que s’enfilen, es divideixen, s’abracen... Trobar una fulla arribada de Catalunya en mig dels boscos d’Irlanda ha estat tot un goig!

Fins la pròxima passejada pel poble,

Saeshmea.

PostData. El poble és tan petit que és impossible perdre-s’hi.

Vergonya

2010-03-07T23:44:00.001+01:00

La vergonya és un cuc que se't posa a dins i et fa sentir malament fins que no aconsegueixes expulsar-lo. És un sentiment horrible, que pot durà un instant, però que sempre deixa marca. Pots sentir vergonya després d'haver viscut una escena ridícula, o pots sentir vergonya a través de la indignació que altre gent et produeix.

Mai no havia sentit tanta vergonya d’aquest país o estat o el que sigui aquest lloc que compartim amb gent tant desagradable com la que avui protagonitza el meu post.

Després de l’entrevista a la Sexta, al programa Salvados, del peculiar senyor Josep Anglada, fundador del partit Plataforma per Catalunya, que ara mateix té un gran ressò mediàtic per les seves mesures “realistes i no racistes” – paraules de l’entrevistat - contra la immigració a la ciutat de Vic.

Ja que ell condemna l’Islam i la cultura musulmana d’haver-se estancat cinc segles enrere, jo vull permetre’m el gust de condemnar-lo a ell d’haver-se perdut quan el franquisme es va acabar.

Que el gran flux d’immigració que el mercat del maó ha permès venir a Espanya i a Catalunya durant aquests últims quinze/vint anys ara també causi xifres altíssimes en les llistes de l’atur no dóna dret a un home que només vol l’atenció de les càmeres a dir tals bajanades com ha dit en nom de Catalunya. La clau per sortir d’aquesta crisi és crear llocs de treball, no crear conflictes socials per distreure la població.

No crec que sigui just fer fóra algú només perquè ara ja no ens calguin les seves mans per treballar, perquè durant aquestes quasi dues dècades la seva suor ha donat molts diners a qui no li volgué fer un contracte legal.

Un altre punt que critica el senyor Josep Anglada és el de la llengua. Segons ell, un immigrant a Catalunya ha de saber entendre i parlar el castellà... i el català. Oh! Quines paraules més boniques. Doncs ja que en aquest aspecte sí que estic d’acord amb el polític realista i no racista, perquè no comencem amb ordre d’arribada i punxem a aquells castellans que porten trenta, quaranta i cinquanta anys en aquestes terres i segueixen negant-se a dir “bon dia” o a entendre’ns quan els parlem en la llengua que ens parlen els nostres pares?

I parlant de pares... el senyor que s’autoanomena demòcrata diu que per ser espanyol no només cal haver nascut en aquest gloriós país anomenat Espanya, sinó també els teus pares, i avís i rebesavis... i no tenir cap taca en l’arbre familiar. Ja ens podem imaginar quin personatge li agradaria interpretar a Herr Anglada a la batalla entre Lord Voldemort i Harry Potter, clar que també ens el podríem imaginar en un altre moment de la història mundial vestint colors vermells i negres... però això ja és fugir massa d’estudi. Afortunadament puc dir que sóc catalana i no m'he de preocupar del meu expedient familiar.

Tampoc crec que la religió hagi de constar en aquest discurs, perquè la religió no hauria de tenir fronteres. A mi, personalment, no m’agrada que se m’etiqueti de catòlica perquè allà on en el DNI diu nacionalitat hi segueixi la paraula Espanyola, i per extensió això vulgui dir ser cristiana. Sobretot perquè ni sóc una cosa, ni sóc l’altre.

No ens hauria d’interessar en què creuen o deixen de creure aquells que ens envolten. Si la majoria de dones musulmanes quan van arribar no duguessin el hijab no crec que ningú s’hagués qüestionat mai quina era la seva religió. Però en aquest país on regna la incultura, la diferència comporta l’odi. I això inclou tan les religions, com els ideals, com les sexualitats.

No tenim cap mena de dret a decidir sobre les tradicions o religions que no són nostres. Podem opinar-ne, tenim dret a expresar-nos... però de manera educada.

Defenso la llibertat, i per tant, tan defensaré aquella dona que vulgui lluitar contra els costums, com aquella que els vulguin seguir. Perquè el que compte és que aquest voler no es converteixi en un haver de.

Cinquanta anys enrere una dona catalana havia d’anar a missa el diumenge perquè sinó era malvista (i no cal dir el mal que els rumors podien fer al futur d’algú en aquell món de por i incertitud) – cregués o no en el discurs de l’home vestit amb túnica blanca que hi havia al seu davant -. Avui en dia és molt poca la gent que recorda que el diumenge és un dia santificat, però bé hi segueix havent gent que vol seure al banc de fusta de la parròquia quan aquest arriba. Quina diferència hi ha entre voler/haver de portar un mocador o voler/haver d’anar a missa? Cap.

Concluent aquest breu text que podria extendre allunyant-me massa dels límits que vaig posar al blog, diré que gent com el senyor Anglada, amb l’ajuda dels medis que l'ajuden a difondre el seu discurs, només aconsegueixen empitjora el mal que les minories extremistes ja fan a la major part de qualsevol població. Perquè també Catalunya té els seus extrems dolents, però estem d’acord que la gran majoria no cremaríem el Rei en una foguera,ni tampoc signaríem per ser eternament espanyols.

Bona nit.

Per a no oblidar

2010-03-06T10:33:00.002+01:00

Ahir divendres vam anar d’excursió a Barcelona amb la classe de literatura i com que havia de fer alguns encàrrecs al matí, jo hi vaig anar amb tren unes hores abans, i això és el que vaig escriure durant el viatge de tornada amb autobús:

Aquest matí Girona estava submergida en un mar de cotó fluix on només suraven el Canigó i les muntanyes de la llunyania. He arribat a la ciutat del Ter quan els carrers tot just despertaven fent badalls metàl·lics, després he creuat comarques sobre vies rovellades i més tard he cavalcat el drac de ferro que serpenteja el subsòl de la ciutat modernista. Finalment he esperat dins les pàgines irlandeses de The Black Prince de l’Iris Murdoch, un tresor que he aconseguit en la descoberta d’una nova llibreria anglesa en aquesta ciutat on hi ha de tot. I he estat llegint sota les onades de pedra de la casa més bonica que mai s’ha fet. I quan la resta de la classe ha estat arribada hem començat la caminada per la Barcelona profunda, morta, abandonada... la Barcelona vella i bella que ja ningú no mira, però que fa poc més d’un segle, un grup de joves artistes, volien convertir en la capital de la modernitat.

El motiu de l’excursió ha estat la representació al Teatre Nacional d’una adaptació de l’obra de Santiago Rusiñol: L’Auca del Senyor Esteve. I en diem adaptació perquè tot i que no s’allunya massa del text original, la directora ha apropat la Puntual fins a l’època en què Catalunya visqué el somni de la república que ben aviat s’ensorrà amb la dictadura franquista.

En un principi la idea pot semblar estranya, però el resultat és excelent. Trobo que ha estat un amanera d'apropar allò que reflexe l'Auca original a una realitat que avui en dia és més coneguda que no pas la del segle XIX.

A la sala gran del TNC ens sorprenia un escenari camaleònic que tan bon punt ens donava la benvinguda a la botiga de fils amb un taulell circular que apareixia per dreta i esquerra, com ens obria les portes de la casa de parets gastades de la família Esteve amb un llit que lliscava des del fons fosc fins al bell mig de l’entaulat, com ens duia a la platja, o acollia casaments, jardins, somnis, o discursos polítics de tota mena.

Amb un marcat predomini de grisos i marrons, el vestuari remarcava tan la manera de ser de l’Estevet, protagonista de l’obra, un home que quan va néixer no va plorar, que no sent ni fred ni calor, i que viu per i només per la Puntual... com la grisor que aquells anys de guerra van portar a aquest nostre petit país.

No em vull entretenir a explicar l’argument perquè més o menys tothom sap de què tracte l’auca... i sinó, només cal obrir-ne el llibre i dedicar-li una tarda. Però sí deixaré dits els dos personatges que més m’han cridat l’atenció sota les llums de l’espectacle:

... una dona que conforme passaven els anys i canviaven les tendències polítiques també ho feien els colors de les seves banderes... era la viva imatge del poble cec, del poble que ni lluita ni deixa de lluitar, del poble que s’amaga darrera una ma que s’eleva o es tanca en un puny segons diguin els que manin a cada moment.

...la mare del senyor Esteve... la seva insistència a recordar, a no oblidar els noms... cadascun dels individus que morí per defensar ideals perduts... ens dóna moments molt tendres quan la seva desesperació per aquest afany de record constant la porta a una desesperació que la deixa muda... aturada... glaçada... i el seu marit l’ajuda a aixecar-se i caminar com si aquell esforç, aquelles llàgrimes, l’haguessin apedaçada.

"Professors i personal de la UdG"

2010-02-17T09:26:00.001+01:00

No m’agrada enviar aquesta mena de posts, però avui hem trigat una hora de rellotge a trobar aparcament.

Fa un parell de dies que hem recuperat les classes després dels exàmens, i els matins - ni la resta del dia, certament - no acaben de donar-nos la benvinguda a la facultat. Però és no només la meteorologia la que juga en contra nostra (i quan dic nostra em refereixo als estudiants, i més concretament encara, als milers d’estudiants que ens hem ajuntat ara, després de començar l’any, al barri vell de Girona, un cop oberta la nova facultat de psicologia al costat de la de Lletres). I us preguntareu què més ens pot fer la punyeta (i perdoneu l’expressió) a primera hora del matí d’un dimecres a mitjans de febrer, doncs no és ni més ni menys que la persona o persones a les que el geni se’ls va il·luminar, i volent trobar una solució a la falta d’aparcament de la zona, van decidir tancar l’únic aparcament que teníem i concedir-lo a “professors i personal de la UdG”, els quals ja tenien dos aparcaments tancats i barrats per a ells.

Abans de les tres setmanes d’exàmens, arribàvem cada matí a les vuit, havent-nos despertat a quarts de set i començant les classes una hora i mitja més tard, perquè sinó era impossible trobar un lloc lliure. Què se suposa que hem de fer ara? Arribar a Girona tres hores abans? Jugar-nos els pocs aparcaments que ens han deixat al voltant de la facultat a sorts? Per què nosaltres els estudiants hem llevar-nos abans que surti el sol per poder anar a classe i els professors tenen dret a venir a l’hora que els plagui i trobar el seu aparcament privat mig buit?

La única cosa que la universitat que en cap moment s’ha dignat a informar als alumnes del tancament oficial de l’aparcament ha fet, ha estat metrallar-nos amb correus des de l’oficina verda i la oficina de mobilitat perquè vinguem amb bicicleta, o amb autobús.

La bicicleta està molt bé pels que viuen a la ciutat mateix, però l’autobús val tres vegades més el que ens costa a nosaltres compartir el cotxe entre dos persones. Hem de gastar més diners per venir a classe?

Us diré què acabarà passant: acabarà passant que en poques setmanes els alumnes ens cansarem de sentir el despertador tan d’hora, de donar voltes per Girona i de veure entrar els professors tan alegrament al seu aparcament barrat... i progressivament les cadires de les aules quedaran buides, els alumnes insistents deixaran de tenir problemes per trobar un lloc buit, i els “professors i personal de la UdG” seguirà podent apujar una barrera blanca i vermella a qualsevol hora del dia.

Febrer blanc

2010-02-01T23:45:00.000+01:00

Han acabat els exàmens (per fi!) i he volgut donar un cop d’ull al blog mentre era a la biblioteca aquesta tarda. Fa més d’un mes des de l’últim post! No em puc creure que m’hagi deixat fugir les primeres setmanes de l’any d’entre les mans sense adonar-me’n. Tot just començàvem l’hivern quan parlàvem del Nadal i els seus dinars interminables, i ara ja fem el compte enrere per encetar la primavera. A més, llavors, els zeros de l’any encara semblaven avenir-se bé, abraçats pel dos i una xifra nouvinguda a cada gener; però aquest u gelós s’hi ha posat pel mig, i no volent ser una pobra unitat a la cua, ens ha donat una desena per acabar aquesta primera dècada del segle XXI (vint-i-u! Recordeu quan miràvem Doràemon, el gat còsmic que venia del futur... i sempre parlava de com eren les coses al s. XXI. Doncs ara ja hi som! Em pregunto quantes d’elles arribaran a ser reals abans del 2101...).

Nou any, nou mes, nova setmana... però avui el que he fet aquest matí ha estat acompanyar a ma mare al dentista a Banyoles.

Durant tot el camí ens han acompanyat les petjades blanques que ha deixat la nit, pedaços d’un llençol de neu que el Canigó deu haver estripat gelós que també nevés als seus peus. Un cop hem aparcat el cotxe, a mig matí, als carrers de la ciutat del llac el arbres ploraven del fred que han passat durant la fosca i mullaven les voreres grises amb llàgrimes de gel que encongien la pell quan et fregaven la galta.

Venen dies de Nadal

2009-12-23T09:27:00.000+01:00

El cel desperta igual que tretze dies enrere, data del meu últim post, tot i que fa dies que la boira no converteix la ciutat en siluetes borroses. Tornem a ser a Girona, a la sala d’estudi, esperant que els minuts corrin i arribi el moment d’entrar a l’aula A7 per fer les últimes classes de gramàtica de l’any. Avui és dia 23, i faig dinou anys.

Ara feia força que no escrivia... Molt, feia! I avui, que ja no hi ha cap més feina per demà que preparar-se per les festes, he volgut deixar algunes paraules al bloc.

Ai, les festes! Demà venen els relatives – prego, em disculpeu per emprar el mot en anglès, però ‘família’ implica un lligam massa estret i, ‘parents’, massa llunyà – que passaran els dies assenyalats a casa. Oncles i cosins. Seran dies llargs que passaran com un corrent d’aire; dies de gresca i xivarri, dies de do ut des... dies plens de nostàlgia tintada d’alegria, de diversió marcada pel tedi resultant d’un semestre esgotador... seran dies de Nadal, i amb això queda tot dit.

Us desitjo Bones Festes, Bon Nadal, Feliç Any Nou, un Tió amb molta caguera, uns Reis plens de màgia i un final o inici de dècada ple de paraules boniques, amables, d’amor i fantasia.

El gos que espera

2009-12-10T09:24:00.000+01:00

Altra volta matí. Dimarts, dijous... tant se val... De Sant Feliu a Girona, envoltats d'una boirina clara i la fredor matinal que acompanya la llum endormiscada encara de l'astre que governa el cel ennuvolat; tot sembla ser com era ahir i com serà demà.
Allí on comença l'antiga via de tren del recorregut que faig cada matí, arran del camí de sorra que segueix la carretera, un gos de pelatge llarg i del color que agafen les fulles dels plataners a la tardor jeu sense treure la seva mirada fosca i trista de la casa blanca que te al davant.
És al mateix lloc on el vaig veure ahir al matí i ahir a la tarda de tornada a casa, i qui sap quants dies més ha estat, el gos, ajagut sense que ningú el mirés, sense que ningú es preguntés perquè no es mou o perquè no deixa de mirar la casa blanca i aparentment buida que té al davant.
Aquesta tarda hi aniré caminant, li duré alguna cosa per menjar, li acariciaré el pelatge llarg i arrissat, i li preguntaré què o a qui espera allí ajegut, allí on comença l'antiga via de tren del recorregut que faig cada matí, arran del camí de sorra que segueix la carretera, guaitant la casa blanca i aparentment buida que té al davant, si encara hi és.

Dilluns boirós

2009-12-09T09:09:00.000+01:00

Avui és un dilluns estrany. Potser perquè no és dilluns. És dimecres; dimecres nou de desembre, primer dia lectiu després del pont de la Immaculada. Torno a dir, doncs, que avui és un dilluns estrany.
Fa fred. L'hivern ens frega el nas, jo torno a estar refredada i a casa tot just vam posar la calefacció abans d'ahir per primer cop, aquesta tardor.
A Sant Feliu era clar. Passat Llagostera el dia s'ha apagat de sobte i a Girona les gavines tot just obren els ulls amb el repicam de les campanes de la Catedral.
La boira ho cobreix tot... TOT. Els edificis més alts de la capital del Ter s'aixequen damunt la blanca espessor dels núvols que aquesta matinada han agafat el son damunt l'asfalt.
Hi ha pocs cotxes aparcats, la facultat és mig buida, fa fred, encara no s'ha llevat el dia i la boira s'enfila per sota els pantalons mentre les campanes tornen a recordar que el temps no deixa de córrer. Avui és un dilluns estrany.

Ferrater. Adolescència

2009-12-03T12:19:00.001+01:00

Dijous. Acabo de fer classe de literatura contemporània; i ara llegim Gabriel Ferrater. No desconeixia els seus poemes, però sí he de dir que només en coneixia els més "bonics" -no, aquesta no és la paraula -; els més... "poètics" -sí, potser aquesta s'hi acosta més -.
Llegim Les dones i els dies i hem començat pel principi, lògicament: "In memoriam", originalment dins de Da nuces pueris (1960).
És un poema autobiogràfic, com quasi tota l'obra de Ferrater; i s'allunya de qualsevol idea estètica que es pugui tenir de poesia. Bé... està organitzat en versos, sí, però no tenen ni rima, ni ritme; és narratiu, es pot llegir perfectament com un text prosaic, però està farcit d'imatges poètiques, de jocs de paraules que ens duen des del record personal, a la crítica social.
El cas és que volia citar-ne un parell de versos:

(...) Després vénen els anys, i feliçment

també s'allunyen (...)

Els anys s'allunyen feliços... el temps passa... i ens agrada que ho faci, perquè s'endu el dolor com el vent que escampa les fulles vermelles de la tardor.
El poema parla, concretament, de l'adolescència, aquesta breu etapa de la vida quan totes les sensacions i emocions són 'a flor de piel' - que diuen en terres de més als sud -.
És quan som 'teenagers' - que diuen a ultramar - que despertem del somni de la infantesa; se'ns aixeca al davant un món diferent del que ens havien ensenyat; un món ple de dolor i amor, d'errors i encerts... un món que ens creiem capaços de conquerir i conquistar, de menjar-nos, de governar i millorar... un món que ens decepciona, que ens fa caure i no ens ajuda a aixecar-nos, un món al qual no agradem i tampoc no ens agrada.
I arriba un moment en el qual volem que acabin aquests anys, que passin ràpid... volem fer-nos grans, perquè llavors sembla que tot és més fàcil, que el món ens escolta i ens parla.
Molt més tard, després que els anys s'hagin allunyat feliçment, ens ho mirem des d'un altre punt de vista i aquell temps de verge joventut el recordem com una anècdota feliç del conjunt de la nostra vida.

AmorT

2009-12-01T12:27:00.004+01:00

Són dos paraules que sempre m'ha agradat escoltar unides... amor i mort, mort i amor... s'assemblen tant... les diferencies dues lletres... a l'inici d'Amor i al final de morT... és una casualitat del temps. Ho sé. Però no deixa de sorprendre'm i cridar-me l'atenció.
Sé que és una manera estranya de començar el més de l'alegria, la família i l'esperit bondadós... però és la manera que he escollit per presentar el primer relat d'aquest meu nou bloc. Són quatre línies, o quatre versos llargs i sense rima que he deixat anar sobre el paper abans de començar la classe.

Cau la llum del gran estel adormilat encara sobre la seva pell pàl·lida; tenyint-la d’un rosat armoniós.

Fa jugar ell els seus dits a trençar el cabell de qui dorm al seu costat, i espera impacient el moment de fer el primer tast del matí en els seus llavis carmesins.

Creixen les ombres i encara no desperta. Fa abaixar els dits lliscant-los sobre la seva pell freda fins l’espatlla, per sota la roba del vell pijama de cada nit.

S’hi aproxima més, impacient, s’eleva per damunt els turons de les corves del seu cos com el Sol que es lleva a l’altra banda de la finestra, i mira les seves parpelles tancades. Sembla descansar. Somriu.

Resta en el somni més bell. Ho sap. Ell ho sent. O més aviat, no… no sent la cançó d’amor que percusionava el seu cor cada matí, no sent l’escalfor de l’abraçada del seu pit, no nota la doçor del primer tast del matí en els seus llavis carmesins, encara humits.

S’eleva la llum del gran estel ja despert sobre la seva pell pàl·lida, dibuixat-hi ombres boniques que desdibuixen el contorn de l’un i de l’altre, fent dels dos amants un sol cos jeient inert sobre els llençols vells de cada nit.

Fulla caduca

2009-11-24T10:38:00.001+01:00

Pintades del color amb què desperta el sol damunt del mar, moren les fulles tardorenques i jeuen damunt l'herba verda i fresca de l'atri de la facultat.
Dibuixant la paleta de les estacions per a les nimfes que portaran l'hivern; i enlluernant les pupil·les dels qui cada dia entrem i sortim d'aquest modest temple de les lletres que corona la ciutat de Girona.

Sé que encara no ha ni acabat la tardor, ni començat l'hivern al calendari; però si més no ja notem temperatures hivernals, i aquesta m'ha semblat una bona manera d'acomiadar - o homenatjar - l'estació de la melancolia, de l'enyor... però també de la calidesa cromàtica i els sabors caducs de les castanyes torrades, els moniatos calents i els panellets dolços.

A l'autopista t'abraçaré

2009-11-22T10:33:00.002+01:00

Això són quatre línies que vaig escriure tot anant a Barcelona el divendres. No recordo a quina altura va ser, però vaig girar al cap i al sentit contrari hi havia dos cotxes, dos tot-terreny, aturats l'un darrera l'altra i al mig una parella d'uns trenta anys abraçats. L'escena va ser inspiradora. Volia saber què feien allà, entre cotxes a 120km/h. abraçant-se tan dolçament. I això és el que en va sortir:

Després dels crits, els cops de porta tancant-se i el soroll de la trencadissa que el jerro del passadís havia fet espetagant contra el terra de parquet, en aquell tercera b de l'eixample hi regnava una calma aparent i un silenci glaçador.

Una porta es va obrir suaument, i uns passos indecisos van vigilar de no trepitjar cap dels vidres punxents. Al rebador hi faltaven unes claus, les del cotxe negre.

Del garatge del bloc de pisos un cotxe negre va sortir a una velocitat imprudent. Pocs minuts després un cotxe platejat va fer el mateix.

Quelcom l'empenyia a accelarar. Potser la ràbia, potser la impotència, potser l'enyor d'aquells dies més feliços... Sentia un desig d'acabar amb tot, i sentia que necessitava córrer més per aconseguir-ho. De sobte es va trobar a l'autopista direcció Girona-França, i esquivant els cotxes que no perseguien la seva mateixa meta, va continuar per la via a trenta quilòmetres hora per sobre del límit permès, incapaç d'aixecar el peu del pedal, ignorant la possibilitat de frenar.

A l'altura de Granollers el reflex d'una llum la va encegar. Era el cotxe del darrera. Quan va haver recuperat la visió va mirar pel retrovisor; un cotxe platejat la seguia i li feia senyals. Era ell.

Va dubtar. Ignorar la possibilitat de frenar volia dir córrer fins aquell final que anul·laria cap altra possibilitat. Va aixecar el peu. Vacilava entre tornar-lo a lloc o canviar al pedal del mig. Anava tant depressa que el gest no havia provocat cap canvi en la velocitat. Van passar un revolt i de cop i volta va veure un cúmul de cotxes aturats no gaire lluny.

El moviment va ser instintiu. Va frenar, va girar el volant, el cotxe va sortir del carril, però es va aturar sense topar amb res.

Respirava dificultosament. S'havia espantat. Hi havia estat tan aprop d'aquell final que havia buscat durant tot el camí. Però ara savia que en realitat no l'havia volgut trobar mai.

El cotxe platejat es va aturar al darrera del negre. Ell en va baixar i va córrer cap a ella. La va rodejar amb els seus braços i la seva abraçada la va calmar. Després van plorar junts mentre les seves mans es palpaven els cossos assegurant-se que era cert, que els dos estaven bé, i que seguien junts.

A falta d'argument... un monòleg i cap casament

2009-11-21T10:38:00.001+01:00

Deu minuts després de pujar a l’autobús jo calcularia que unes dos de cada tres persones ja tenien el telèfon mòbil a les mans, sigui per trucar, sigui per enviar un sms, per avisar que tot just sortíem de la ciutat comtal. Em pregunto en quin moment exacte aquestes petites maquinetes ens han fet tant dependents.

Jo no vaig sentir-la, aquesta necessitat d’avisar ningú, però també vaig arreplegar la pantalleta, per escriure aquestes línies:

Tornàvem, ahir, del Teatre Nacional, de veure El Casament d'en Terragada, una adaptació de tres obres de Juli Vallmitjana, a la sala petita, una platea acollidora i un escenari molt proper que aquest vespre ens ha ofert una obra... estranya.

Si digués que no m’ha agradat es podria malentendre i fer creure a algú que la representació ha estat dolenta, però no ho ha estat. L’escenificació: molt bona i original, des del meu punt de vista, que no sóc gran espectadora de teatre. La simetria del decorat ens permetia veure a l’hora el dins i el fora d’una casa dels barris baixos de Barcelona. Els actors, esplèndids i catalans. Què se’n pot dir de la Míriam Iscla, si no?! Però l’obra...

El principi, suportable. Com a mostra social des ambients més marginats de la ciutat, està bé... tot hi que hi sobres escopinades. Llavors ve el monòleg d’en Terragada (Ernest Villegas)... i el temps sembla aturar-se... El monòleg és bo... i Villegas el transmet bé... el problema és aquest vocabulari entre català col·loquial, castellà mal parlat i llenguatge caló que creen un argot gairebé incomprensible a simple orella. I finalment, l’última escena... entre el cementiri i la platja, o la platja i el cementiri... bé, sigui com sigui, aquesta és la més esperpèntica de totes... s’emboliquen els uns amb els altres, després es peguen, es besen, casi es maten, es banyen, ballen i es despullen... no lliga per enlloc, però hi és, i de ben segur que es deu poder analitzar, però jo en sóc incapaç.

En general, i amb una d’aquestes anàlisis literàries que tant ens agraden als filòlegs, l’obra, mancada d'argument i de sentit, és bona. És una sàtira de la realitat popular que es vivia a Catalunya. Els modernistes somniaven amb la utopia de la independència – amb la qual molts seguim esperançats -, mentre barcelonins i barcelonines, catalans i catalanes, s’engrescaven ballant “sarsueles” i parlaven una llengua que es desfeia a les grapes dels dialectes espanyols.

El Temple de Rusiñol

2009-11-20T23:43:00.004+01:00

Avui he estat al Temple de l'Art: el Cau Ferrat, el santuari que erigí Santiago Rusiñol damunt les onades de la costa daurada per acollir-hi les seves apreciades col·leccions, les seves pròpies obres... i de ben segur que les muses del modernisme també.

Cap racó d’aquestes dues cases de pescadors transformades en el refugi d’un artista avançat al seu temps és oblidat; des de les rajoles que trepitjàvem fins les bigues que teníem al damunt; a tot arreu hi havia ceràmiques, vidres, pintures, relleus, gravats... I guaitant la vista de la finestra més gran, una font... Una font que anys enrere devé rajar inspiració. Les discussions que degueren tenir-hi Rusiñol i Maragall! La de bromes que s'hi degueren fer entre l’amfitrió i Casas!

Rialles, notes, pinzellades i paraules... Tot és pols sobre els plats de les paret, les pedres de la llar i les forges del pis de dalt. Però encara s’hi respira un ambient estrany... si agafes aire ben fort quan et quedes sol en una de les cambres, l’abraçada d’una força penetrant et recorre el cos i et dona ganes de crear... d’escriure, pintar, compondre...

No he gosat fer fotografies dins la casa on tot resta al mateix lloc on el sacerdot del modernisme ho deixà... hagués estat fer fantasmes dels fantasmes.

Si he intentat, però, immortalitzar el record de la posta de sol rere les barques de la platja sitgetana, i algunes imatges més d'aquesta dolça passejada pels carrers on un artista sonat, un dia de 1894, dedicà una processó a dues obres d'un pintor oblidat.

Guerra

2009-11-17T23:28:00.000+01:00

Si encara és ben viu el record d'altres gestes,

si encara les serres que ens han d'enfortir

s'aixequen serenes damunt les tempestes

i bramen llurs boscos al vent ponentí,

germans que en la platja plorant espereu,

no ploreu: rieu, canteu!

Aquesta és l'estrofa amb què Maragall tanca "El cant del retorn", l'últim dels "Tres cants de la guerra" de Visions i Cants, breus imatges d'enyor, impotència i dolor vers la guerra de Cuba que Espanya declarà a acaballes del segle XIX, tapant-se les oïdes dels precs catalans de no enviar els joves a una mort segura per una disputa inútil.

I aquests són els versos amb els que vull introduir un vídeo, un breu documental d'escassos deu minuts que hem vist avui a classe de Cultura audiovisual, i que igual que va fer el mestre de la poesia un segle enrere, ens parla de la memòria... de la memòria d'aquells que van morir, i del temps... de com el temps converteix aquestes ànimes en record, en oblit i, ben aviat... en fantasmes...

'200.000 phantoms', Jean-Gabriel Périot (2007)

Fantasmes;

imatges immortals que ens recorden el que va passar, però que hem de deixar enrere per continuar caminant...

Passat;

quelcom que el temps esborra rere les nostres petjades, i que només en el record de la memòria podem reviure'l i procurar aprendre'n...

Guerra;

home; destrucció; mort; sang; cos...

dolor, plor, tristesa...

enyor, record...

RES

Familia

2009-11-16T23:40:00.000+01:00

familia, -ae

genea, -aV

família, famille, famiglia

οικογένεια

family

семья [cemià]

Tantes paraules diferents, provinents de tants llocs diferents, de tants temps diferents... i totes designen el mateix grup de persones que conviu sota un mateix sostre, amb lligams genètics o sentimentals.

La veritat és que avui tenia pensat parlar de les famílies lingüístiques, i no pas de les parentals, però quan en el primer comentari d'aquest nou bloc he llegit: "Quina enveja, una família com Déu mana!" no he pogut evitar somriure estant tota sola davant la pantalla. Ha estat un gest entre el sarcasme i la nostàlgia... .. .

'Família' és una paraula bonica... però crec que la defineix millor l'adjectiu agredolça...

A tots ens agrada pensar en la família ideal, feliç, unida, que viu entre el somni i la fantasia de la nostra imaginació, però si obrim els ulls i mirem el nostre voltant veiem persones... ni pares, ni mares, ni fills, ni germans, ni avis... veiem individus sols que caminen els uns al costat dels altres, a voltes donats de la mà, a voltes girant-se la cara... no veiem rotllanes ballant sardanes, ni sopars de Nadal diaris, ni somriures inesborrables... les families discuteixen i es reconcilien, es separen i es rejunten, s'odien i s'estimen...

No sé com deu ser una família com Déu mana, però de ben segur que la meva... ni si acosta ;-) petons.

Bon Nov-al a tothom

2009-11-14T22:39:00.003+01:00

M'agrada el Nadal. No puc dir que em desagradi perquè a casa la festa ÉS per Nadal... i ja per nosaltres comença uns dies abans, pel pont de la Puríssima, que aquest farà - ja - sis anys que vaig deixar de ser filla única; després ve el meu, d'aniversari, un dia abans que el Tió... passat Nadal i Sant Esteve, i havent acomiadat l'any, però abans d'anar a esperar els reis, afegim un número més a la xifra de l'únic home de la casa, el meu pare, que aquest any que ara acabarem ha arribat, tot just, a la dècada crítica. Uns dies més tard obrim els últims regals i quan els papers de colors ja són a les escombraries, arbre i pessebre tornen a les seves caixes de cartró.
Així que, com he dit, m'agrada el Nadal... però, al desembre. No entenc quina mena de necessitat hi ha d'avançar les festes una setmana més cada any. Que un catorze de novembre haguem de veure avets de plàstic empolainats a tots els aparadors ho trobo una mica exagerat. Jo tenia entès que a l'octubre es menjaven les castanyes, al novembre els panellets i al desembre torrons i neules. Però ara resulta que a l'armari de la cuina hi ha una caixa amb polvorons i que el meu pare ja em pregunta on posarem el bou i la mula.
No és pas que no m'agradi el Nadal, però a aquest pas potser no trigarem gaire a menjar gelat el dia de cap d'any i torrons a la sorra de la platja.

Benvingudes siguin les festes, l'única cosa, segurament, que no fa mai tard en aquest país...

Buscant Auster en silenci

2009-11-13T19:31:00.001+01:00

Avui he tingut dia de biblioteques. No buscava cap llibre en concret, només un autor que ahir em va recomanar amb gran entusiasme el meu professor d'anglès: Paul Auster, així que... havia de ser en anglès. La complicació no ha estat trobar el seu nom als catàlegs, sinó trobar les novel·les en l'idioma desitjat.

Normalment, els divendres no tenim classe, però ara fem una hora extra a la setmana de pràctica oral d'italià, i com que cal ser a Girona prou d'hora per no trobar-nos sense aparcament, ens queden quasi dues hores lliures fins les onze, temps que acostumo a perdre escrivint. Avui les he fetes passar consultant catàlegs.
He descobert que, tot i ser la biblioteca d'una facultat de lletres, la nostra no té masses opcions idiomàtiques. Els comptats volums originals que hi havia de les novel·les d'Auster només es podien consultar a sala, la qual és molt útil per a fer consultes ràpides però gens quan es tracta de llegir un llibre.

Gràcies a aquestes noves tecnologies que ens permeten connectar-nos amb qualsevol punt imaginari del món cibernètic des d'on siguem - sempre i quan la connexió funcioni -, he pogut ampliar la cerca sense ni tan sols haver de canviar de sala. El primer descobriment ha estat que, tot i l'ampliació de la biblioteca i el munt d'ordinadors que hi ha ara, a Sant Feliu tampoc n'hi ha, de llibres en anglès.

A la tarda, doncs, després que la nena sortís del col·legi, hem anat a la vila veïna i m'he decidit per Oracle night després de llegir tres contraportades. Crec que la paraula clau ha estat 'writer'. M'agrada llegir sobre escriptors ofuscats, suposo que en certa manera perquè em fa pensar sobre el que podria ser el meu futur si se'm complís el meu somni. Espero no endur-me una decepció.
Quan hem sortit ja era fosc i hem vingut a la de Sant Feliu, des d'on escric, a tornar uns llibres i a escoltar la lectura de contes que es fa cada quinze dies per als nens. Vull que ma germana aprengui a entendre el que escolta i llegeix... i quin millor ambient que el del silenci quasi bé immaculat d'una biblioteca.

Així que aquest ha estat el meu dia de biblioteques a la recerca d'un llibre introbable.

Flash de paraules

2009-11-12T14:30:00.000+01:00

A poca distància dels nostres caps s'aixecava una filera de núvols no prou baixos per ser boira. Em pregunto quants dels conductors que avui han passat per la plana de la Selva en el trajecte Sant Feliu - Girona, i viceversa, a tres quarts i mig de vuit del matí, s'hauran adonat que passaven dins d'un túnel d'aspecte màgic pels jocs de llum i color que el sol matinal reflectia en les partícules d'aigua resistents a caure.
La veritat és que m'ha costat moltíssim no sucumbir a la temptació incívica d'aturar el cotxe i contemplar una estona més aquest paisatge irrepetible que no he tingut l`oportunitat de retratar en cap més manera que un record que s'esborrarà i que ara intento inútilment plasmar aquí amb unes paraules incapaces de descriure tal bellesa concentrada en uns pocs metres de carretera i uns pocs minuts de quarts de vuit del matí.
Com m'agradaria que demà, quan la goma de les rodes torni a fregar aquell mateix tram de via els meus ulls poguessin veure quelcom semblant. I dic semblant i no igual perquè una imatge com aquesta, per més que la produeixi el mateix fenomen, de ben segur que mai serà igual de bonica com la que he pogut contemplar avui, conduint tota sola cap a Girona, a tres quarts i mig de vuit del matí, tot passant per la plana de la Selva.

El sobre-home de Maragall

2009-11-10T23:04:00.003+01:00

Mart i Júpiter són els encarregats de fer-nos la classe de literatura cada setmana. Ares s'encarrega d'aquells autors que agafaren la ploma a cavall dels segles XIX i XX; mentre que Zeus ens delecta amb texts de postguerra.
Avui és dimarts - o era, perquè ja són les deu del vespre passades -, i ens hem dedicat a llegir un dels reculls poètics més arrelats a la nostra terra catalana: Visions & Cants (1900), de Joan Maragall. I tot i que la composició més coneguda del recull és "El cant de la Senyera", himne, ja clàssic, de l'orfeó català; i que el poema que més recomano llegir n'és "Oda a Espanya"; per no carregar de massa sentiment patriòtic i polític la meva primera setmana de bloc, citaré els últims versos de la VI part de la tercera visió: "El comte arnau". Diuen així...

-Seràs roure, seràs penya,

seràs mar esvalotat,

seràs aire que s'inflama,

seràs astre rutilant,

seràs home sobre-home,

perquè en tens la voluntat.

Correràs per monts i planes,

per la terra, que és tan gran,

muntat en cavall de flames

que no se't cansarà mai.

El teu pas farà basarda

com el pas del temporal.

Totes les veus de la terra

cridaran al teu voltant.

Te diran ànima en pena

com si fossis condemnat.

Aquesta és la condemna que les veus de la terra donen al Comte després d'haver comès sacrilegi, i amb aquestes paraules ens descriu Maragall el súper-home Nietzschià, l'exemple d'intel·lectual model del que ens parla Eco, l'artista modernista que el grup de l'Avenç anhelava ser... l'individu que camina endavant buscant el coneixement sense aturar-se en lloc ni per ningú, l'individu que avança sol pel món, per la vida, lluitant per allò que busca, que anhela... un súper-home... i una ànima en pena.

Etimologia. Gèneres

2009-11-09T10:56:00.000+01:00

Sóc a la sala d'estudi de la facultat, envoltada de veus de companys discutint l'exercici que el professor de gramàtica catalana ens ha manat fer per tal de lliurar-se d'una hora de classe.

A cadascú ens ha donat un fragment de l'Appendix Probi, deu paraules, exactament, i la feina consisteix a buscar entre aquests errors que el llatí vulgar cometia en la seva quotidianitat, un sol exemple de les explicacions sintàctiques, morfològiques o fonètiques que ens ha anat explicant durant aquestes primeres classes de curs.

He escollit, potser la més fàcil però també, la que més interessant trobo a causa de l'herència que ens ha deixat:

l'exemple: pauper mulier non paupera mulier

De l'enrevessada taula de declinacions que els nostres professors de llatí ens van fer estudiar per a la selectivitat, els llatins, en la seva vida quotidiana, en feien una simplificació de dues: primera i segona, femenina i masculina respectivament. Així, el mot pauper, adjectiu que significa i ha donat 'pobre', de la segona declinació, s'acaba declinant amb la primera quan es refereix a un mot femení, com mulier, al qual no s'aplica aquest error perquè és d'ús molt comú. Així és com la forma correcta pauper mulier acaba essent paupera mulier.

I perquè ho trobo tan interessant...? bé... doncs perquè si els mateixos llatins que anaven a comprar a les tabernae no haguessin comés aquest error tan ximple, però intel·ligent, ara seguiríem tenint cinc declinacions, cadascuna amb el seu masculí, femení i neutre; en comptes dels nostres generes femení i plural, diferenciats per una sola vocal a final de mot -a o -o/e.

Ara ja són tres quarts d'onze passats, així que hauria d'anar tancant l'ordinador portàtil, un invent brillant, per cert, que ja és hora de tornar a classe perquè aquest breu descans inesperat ja s'ha acabat.

Primeres paraules velles

2009-11-08T22:06:00.000+01:00

Les paraules són l'essència de totes les llengües, però això ho sap tothom, els diccionaris en són plens de paraules.
Estem envoltats de paraules: anuncis -televisius, radiofònics, impresos... tots en contenen alguna-, caràtules de cds i dvds -els títols són paraules-, els llibres en tenen milers; les revistes, centenars; i si llegiu el diari, podreu veure com contrasta el seu color negre amb el blanc esgrogueït del fons, com en un llibre vell. També hi ha paraules a les receptes que ens dona el metge, en les instruccions dels medicaments; i a tots els paquets de productes culinaris, tot ens ve embolcallat de paraules, i allà on no n'hi ha... hi ha silenci.
Sht! El silenci és una paraula muda però que sap dir molt més que cap altra.
I és que tan és quantes lletres tingui una paraula, tan si en té deu, com si en té moltes, ens pot dir molt o poc. 'Esternoclidomastoïdal' té vint-i-una lletres que només designen el nom d'un múscul del cos humà, mentre que 'fe' en té dues, i per elles s'han lliurat guerres sagnants al llarg de tota la història de la humanitat.
I és que és ben sabut que el que importa de les paraules és el seu significat, per això ens agrada que ens diguin "t'estimo" però no "t'odio", o que ens diguin "amic" i no "enemic"...
Sí... hi ha tot un món rere les paraules... per això és tan difícil dominar-les com ho han sabut fer els grans poetes, dramaturgs, novel·listes i altres subjectadors de la ploma de la literatura.
I aquest, aquest és el gran món del que sóc presonera des que tinc ús de raó, em llevo per escriure i llegeixo per dormir, les paraules són el meu oxigen i el silenci el meu alè, i amb elles us vull mostrar, si em permeteu, aquest univers de lletres, aquest regne de Cal·líope.